...s'ha submergit en les fondàries del jazz per extreure una obra cohesionada, lluminosa i radiant traduïda en les tres composicions que donen forma al seu disc Tornassol.

Pere Pons, Diari AVUI

Amb un cafè a la mà escolte el magnífic "Cançó" de Manel Camp mentre a fora plou una miqueta i l'ocell de la meua filla menuda fa botets en la gàbia, jugant amb un pal de menjar. Aprofite per acabar "El so de la vida" de Daniel Barenboim (Edicions 62). El mestre explica que un músic ha de tenir interioritzada la música, la solfa, per tal que durant la interpretació no tinga que recórrer al pensament intel·lectual. Entenc el que vol dir però em pregunte com ho pot fer això el meu admirat Camp, que ara fa sonar una versió en jazz d'Al Vent que retruny la casa. (PD. El concert que m'encantaria escoltar algun dia fora Manel Camp contra Didier Squiban. Piano amb piano)

Vicent Partal, mésVilaweb

Ensemble, Bonet et Camp ont su trouver un langage unique sans pour autant perdre leur propre identité : un langage qui répartit de manière égale l’importance des éléments en jeu. Le temps écoulé a permis d’atteindre le niveau juste de maturité d’une proposition née comme une autre aventure dans le parcours des deux partenaires responsables et qui est devenue un fruit plein de saveur dont le plaisir serait d’en savourer le jus jusqu'à la dernière goutte.

Pere Pons. Diari AVUI

Manel Camp a le regard vif d’un bleu transparent, les petites mains du pianiste expert qu’il est. Sa modestie contraste avec son brillant curriculum... Une des seules personnes qui lorsqu'elle parle de ses succès, le fait à la première personne du pluriel.

Helena Bordes. Diari MENORCA

…composer une suite inspirée d’un roman de 1905, sans doute le roman le plus universel de la prose catalane, aboutit à un résultat inattendu mais en tout cas merveilleux.

Joan Vinyes. Revista EL POU DE LA GALLINA

Profondément lyrique, –Camp est un excellent mélodiste–, et épique lorsque c’est nécessaire. Le compositeur et pianiste ne paraphrase ni ne souligne le texte de Solitud, mais en extrait l'essence le transformant en un discours indépendant, transmis à partir d’un langage propre et personnel.

Miquel Pujadó. Revista SERRA D'OR

...Camp et Fortuny un duo aussi performant que séduisant. ...simplicité, respect et délectation : avec ces trois éléments le plaisir est garanti. (L'Hora del Jazz. Memorial Tete Montoliu)

Pere Pons. Diari AVUI

...un piano doux, mélancolique et plein de sentiments ponctue avec une émotion inquiétante les chapitres de Solitud, recherchant davantage des ambiances et des sensations plutôt que la pure description.

Miquel Jurado. Diari EL PAIS

...les classiques lui reprochent son esprit libre et improvisateur et les jazzistes lui attribuent un lyrisme et un style trop proches des classiques européens... ces deux mondes –et sa sensibilité– lui ont permis de réaliser des œuvres tout simplement merveilleuses comme l'invention musicale qui s’inspire de Solitud.

Pere Pons. Revista JAÇ

...les classiques lui reprochent son esprit libre et improvisateur et les jazzistes lui attribuent un lyrisme et un style trop proches des classiques européens... ces deux mondes –et sa sensibilité– lui ont permis de réaliser des œuvres tout simplement merveilleuses comme l'invention musicale qui s’inspire de Solitud.

Pere Pons. Revista JAÇ

…un contemporain romantique qui sait conjuguer avec délicatesse et respect la netteté de sa formation classique avec l’essence des sons de la terre.

Pere Pons. AVUI Cultura

…un Camp rajeunit au discours frais et aventureux... un Llibert Fortuny moins agressif et plus contenu, pris par la modération de Camp.

Oriol Torras. Regió 7

...els bells músics no envelleixen.

Antoni Batista. REVISTA MUSICAL CATALANA

Manel Camp et Matthew Simon dans une cave de jazz au cœur de la vieille Europe… où la beauté éclate sonore et immortelle.

Antoni Batista. REVISTA MUSICAL CATALANA

Le plaisir de la musique, une sensation qui m'a envahit... le piano de Camp et la trompette de Matthew Simon m'ont transporté dans des mondes oubliés.

Antoni Batista. REVISTA MUSICAL CATALANA

"Camp et Fortuny… ensemble ils trouvent un juste équilibre entre la retenue et la vivacité qui, porté par la magie de leurs improvisations, devient un vrai récital de sensations. En fait, un de ces concerts qui ne laissent pas le spectateur indifférent devant tant de beauté"

Oriol Torras. Diari REGIÓ 7

"Jazz avec un arrière-plan de musique de chambre toute empreinte d’une vie consacrée à la beauté..."

Ferran Esteve. Revista GIG

“Camp ha substituït la força de les paraules per la llibertat de la improvisació. Convertint aquestes cançons en música absoluta, Manel Camp en fa una relectura farcida de pinzellades de jazz, tocs de rítmica caribenya i reflexos melòdics carregats d’una fina sensibilitat. “

Pere Pons, crítica concert a l’Espai el 24 de febrer del 2000. Avui.

“El talento desclasificado. Grandes musicos de la extraordinaria talla de Manel Camp no existen. No es un musico de rock, ni de jazz, ni de música clàsica, ni de canción-pop…..no es nada, sin embargo en sus casi 50 años su bagaje creativo es impresionante…es uno de los grandes músicos inclasificables, que oficialmente no existen, pero que marcan el pulso actual de la creatividad.”

Albert Mallofré, article revista.

“Manel Camp s’ha llançat de cap, amb el seu vestit de bus de la seva saviesa jazzística , dins les tonades de les velles cançons dels grans de la Cançó, i com que hi havia matèria, com que hi havia densitat, com que hi havia molta música, Manel Camp l’ha extreta, treballada, elaborada, transformada i finalment presentada en forma d’onze peces d’alt voltatge.”

Xavier Domenech, Regió 7.

“Manel Camp només veient aquesta pel·lícula (The Crowd), hi va intuir una relació interna amb la música. I la intuïció era certa perquè llavors ell no sabia que per a Vidor filmar una pel·lícula era crear música silenciosa, fins al punt que en controlava el ritme amb un metrònom perquè les seqüències tinguessin un tempo musical.”

Lluís Calderer. Article Música i cinema mut. El pou de la gallina.

“Mediterraneo y elegante son dos adjetivos que se han utilizado a menudo para definir el estilo creativo e interpretativo del pianista y compositor catalan.”

Ana Maria Dàvila, Revista Voice.

“…Manel Camp fluye del refinamiento, el colorido y el sabor de la tierra.”

Albert Mallofré. Crítica Jazz a dos pianos a l’Espai. La Vanguardia.

“Manel Camp i Anna Ricci van donar un veritable espectacle de bellesa que encara ara, si se’m permet la confessió, em posa la pell de gallina. No sé si l’art és això mateix, una experiència de bellesa, tan intensa com al capdavall efímera, però dijous al Palau el fibló esgarrapava entranyes que deuen tenir alguna cosa a veure amb l’ànima: l’art en tota la seva dimensió, inabastable, probablement indefinible, tanmateix tangible.”

Pilar Rahola. Comentari de Ressorgir. Avui.

“Reflexiu, diu que sent la vida amb un cert sentit de l’humor intern que el seu físic s’entossudeix a no deixar veure.”

Beni Gallardo, Regió 7.

“Viatja sense multituds en un univers envoltat de paisatges suaus i entendridors amb la voluntat aconseguida de l’íntima trobada.”

Beni Gallardo, Regió 7.

“Feliçment i irremeiablement introvertit, permeable a tot, se’ns afigura com la poesia que viu en el seu interior i que ell descriu.”

Beni Gallardo, Regió 7.

“El talent cerebral i detallista de Manel Camp i la fina visceralitat de Kitflus es complementaren tant per contrast com per simbiosi estilística i enriquiren un material, compost majoritàriament pel manresà, en el qual bullen en un únic brou la lluminositat daurada del paisatge mediterrani i tot el llegat de la música negra i la formació clàssica.”

Marc Marcé, crítica “Piano-Jazz a La Plana”. 23 de novembre del 88. Regió 7.

“…ens parla amb els dits, explica històries sense lletra i exigeix la nostra complicitat.”

Miquel Pujadó, Figures i Temps (revista)

“Poques vegades la gent pregunta per la música, però a Londres i a San Francisco va haver-hi molt interès per saber qui n’era el compositor. Això vol dir que la música té la seva pròpia autonomia dins la pel·lícula.”

Ferrer-Cussó parlant de la pel·licula “Lúltima frontera” . Regió 7.

“Los mundos musicales de Camp pululan entra la tradición y la investigación, entre el ritmo tribal y obsesivo y las atmósferas etéreas e indulgentes. Lo cerebral se mezcla con lo intuitivo para crear paisajes que resultan entrañables y conocidos... el universo de Camp es inclasificable…”

Miquel Jurado, crítica concert Teatre Condal 25 de gener del 1988. El País.

“Y a Camp le sienta bien la soledad; es entonces cuando su musica, íntima, solitaria como pocas, alza el vuelo y es capaz de conquistar las cimas más altas.”

Miquel Jurado, crítica concert Teatre Condal 25 de gener de 1988. El País.

“Migdia de diumenge a Gràcia: Podríem estar a qualsevol lloc, ells toquen La Música, Podríem estar a Nova York, San Francisco, Chicago, París, Tokio, Amsterdam, Venècia… fins i tot podríem estar a Nova Delhi, però de fet passa aquí mateix a Barcelona i són Manel Camp i Santi Arisa…”

Roger Aplon, Barcelona Diary. Traduït per Víctor Batallé.

“Sa technique immense est toujours au service de ses idées où originalité rime avec simplicité. Epuré come une aquarelle de Paul Klee, lisse comme un verre de cristal, rond comme une ballon de basket entre les mains d’un Harlem Globe Trotter, le jeu de Manuel Camp est un miracle d’élégance et invention.”

Jean-Claude Queroy, Les musiques de jazz européennes de 1965 à 1992. Ecouter Voir.

“Que estiguem treballant amb tranquil·litat i amb tant profit no és gens sorprenent, perquè jo ja coneixia quin tipus de músic i de persona és en Manel Camp…és un home collonut de conèixer en la vida professional, perquè és tan bon músic com bona persona, i sobretot això últim és molt important quan ets de gira, quan la teva única família són els músics que t’acompanyen.”

Joan Manel Serrat, entrevista publicada a Regió 7

"Amb un llapis i una partitura, o amb un teclat als dits, aquest manresà ha fet de la música un periscopi amb el qual explora la vida"

Beni Gallardo, Regió 7