...s'ha submergit en les fondàries del jazz per extreure una obra cohesionada, lluminosa i radiant traduïda en les tres composicions que donen forma al seu disc Tornassol.

Pere Pons, Diari AVUI

Amb un cafè a la mà escolte el magnífic "Cançó" de Manel Camp mentre a fora plou una miqueta i l'ocell de la meua filla menuda fa botets en la gàbia, jugant amb un pal de menjar. Aprofite per acabar "El so de la vida" de Daniel Barenboim (Edicions 62). El mestre explica que un músic ha de tenir interioritzada la música, la solfa, per tal que durant la interpretació no tinga que recórrer al pensament intel·lectual. Entenc el que vol dir però em pregunte com ho pot fer això el meu admirat Camp, que ara fa sonar una versió en jazz d'Al Vent que retruny la casa. (PD. El concert que m'encantaria escoltar algun dia fora Manel Camp contra Didier Squiban. Piano amb piano)

Vicent Partal, mésVilaweb

Juntos, Bonet y Camp han sabido encontrar un lenguaje propio que no desluce sus identidades tan personales y que reparte a partes iguales el protagonismo de los elementos que están en juego. El paso del tiempo ha concedido el justo punto de maceración a una propuesta que nació como una aventura más en las carreras de la pareja responsable y que se ha convertido en una sabrosa fruta de la que seria un placer saborear hasta la ultima gota de su zumo.

Pere Pons. Diari AVUI

Manel Camp tiene una mirada viva de un azul transparente, las manos pequeñas de pianista experto que es, y una modestia que contrasta con el brillante currículum que ostenta...Es de aquellas (pocas) personas que cuando habla de sus éxitos lo hace en primera persona del plural.

Helena Bordes. Diari MENORCA

...componer una suite inspirada en una novela de 1905, seguramente la novela más universal de la prosa catalana, ha dado un resultado, sino inesperado, en todo caso maravilloso.

Joan Vinyes. Revista EL POU DE LA GALLINA

Profundamente lírico, -Camp es un excelente melodista-, y épico cuando es necesario, el compositor y pianista no parafrasea ni subraya el texto de Solitud, sino que extrae su esencia y la convierte en un discurso autónomo, expresada en un lenguaje propio y personalísimo.

Miquel Pujadó. Revista SERRA D'OR

...Camp y Fortuny un duo tan efectivo como cautivador. ...sencillez, respeto y fruición: con estos tres elementos el placer estaba servido. (L'Hora del Jazz. Memorial Tete Montoliu)

Pere Pons. Diari AVUI

...un piano suave, melancólico y cargado de sentimiento puntúa con una proximidad inquietante los capítulos de Solitud, buscando más los ambientes y las sensaciones que la pura descripción.

Miquel Jurado. Diari EL PAIS

...sufre la indolencia de los clásicos cuando le reprochan su alma libre e improvisadora y el reparo de los jazzers cuando le atribuyen un lirismo y una escuela demasiado cercana a los clásicos europeos...estos dos mundos – y su sensibilidad- le ha permitido realizar obras sencillamente maravillosas, como la invención musical inspirada en Solitud.

Pere Pons. Revista JAÇ

...sufre la indolencia de los clásicos cuando le reprochan su alma libre e improvisadora y el reparo de los jazzers cuando le atribuyen un lirismo y una escuela demasiado cercana a los clásicos europeos...estos dos mundos – y su sensibilidad- le ha permitido realizar obras sencillamente maravillosas, como la invención musical inspirada en Solitud.

Pere Pons. Revista JAÇ

...un romántico contemporáneo que sabe conjugar con delicadeza y respeto la pulcritud de su formación clásica con la esencia de los sonidos de la tierra.

Pere Pons. AVUI Cultura

...un Camp rejuvenecido con un discurso fresco y aventurero...un Llibert menos agresivo, más contenido, contagiado de la mesura de Camp.

Oriol Torras. Regió 7

...els bells músics no envelleixen.

Antoni Batista. REVISTA MUSICAL CATALANA

Manel Camp y Matthew Simon en una cava de jazz del ombligo de la vieja Europa… haciendo sonar belleza que no se gasta ni se arruga.

Antoni Batista. REVISTA MUSICAL CATALANA

La sensación del placer de la música me invadió...el piano de Camp y la trompeta de Matthew Simon me transportaron a pasear por rincones olvidados de la memoria.

Antoni Batista. REVISTA MUSICAL CATALANA

"Camp y Fortuny...juntos encuentran un punto medio entre la prudencia y el arrebato que, gracias a la magia que desprenden sus improvisaciones, desemboca en un autentico recital de sensaciones. Uno de aquellos conciertos que dejan al espectador atónito ante tanta belleza"

Oriol Torras. Diari REGIÓ 7

"Jazz con regusto a música de cámara empapado de una vida dedicada a la belleza musical..."

Ferran Esteve. Revista GIG

“Camp ha substituït la força de les paraules per la llibertat de la improvisació. Convertint aquestes cançons en música absoluta, Manel Camp en fa una relectura farcida de pinzellades de jazz, tocs de rítmica caribenya i reflexos melòdics carregats d’una fina sensibilitat. “

Pere Pons, crítica concert a l’Espai el 24 de febrer del 2000. Avui.

“El talento desclasificado. Grandes musicos de la extraordinaria talla de Manel Camp no existen. No es un musico de rock, ni de jazz, ni de música clàsica, ni de canción-pop…..no es nada, sin embargo en sus casi 50 años su bagaje creativo es impresionante…es uno de los grandes músicos inclasificables, que oficialmente no existen, pero que marcan el pulso actual de la creatividad.”

Albert Mallofré, article revista.

“Manel Camp s’ha llançat de cap, amb el seu vestit de bus de la seva saviesa jazzística , dins les tonades de les velles cançons dels grans de la Cançó, i com que hi havia matèria, com que hi havia densitat, com que hi havia molta música, Manel Camp l’ha extreta, treballada, elaborada, transformada i finalment presentada en forma d’onze peces d’alt voltatge.”

Xavier Domenech, Regió 7.

“Manel Camp només veient aquesta pel·lícula (The Crowd), hi va intuir una relació interna amb la música. I la intuïció era certa perquè llavors ell no sabia que per a Vidor filmar una pel·lícula era crear música silenciosa, fins al punt que en controlava el ritme amb un metrònom perquè les seqüències tinguessin un tempo musical.”

Lluís Calderer. Article Música i cinema mut. El pou de la gallina.

“Mediterraneo y elegante son dos adjetivos que se han utilizado a menudo para definir el estilo creativo e interpretativo del pianista y compositor catalan.”

Ana Maria Dàvila, Revista Voice.

“…Manel Camp fluye del refinamiento, el colorido y el sabor de la tierra.”

Albert Mallofré. Crítica Jazz a dos pianos a l’Espai. La Vanguardia.

“Manel Camp i Anna Ricci van donar un veritable espectacle de bellesa que encara ara, si se’m permet la confessió, em posa la pell de gallina. No sé si l’art és això mateix, una experiència de bellesa, tan intensa com al capdavall efímera, però dijous al Palau el fibló esgarrapava entranyes que deuen tenir alguna cosa a veure amb l’ànima: l’art en tota la seva dimensió, inabastable, probablement indefinible, tanmateix tangible.”

Pilar Rahola. Comentari de Ressorgir. Avui.

“Reflexiu, diu que sent la vida amb un cert sentit de l’humor intern que el seu físic s’entossudeix a no deixar veure.”

Beni Gallardo, Regió 7.

“Viatja sense multituds en un univers envoltat de paisatges suaus i entendridors amb la voluntat aconseguida de l’íntima trobada.”

Beni Gallardo, Regió 7.

“Feliçment i irremeiablement introvertit, permeable a tot, se’ns afigura com la poesia que viu en el seu interior i que ell descriu.”

Beni Gallardo, Regió 7.

“El talent cerebral i detallista de Manel Camp i la fina visceralitat de Kitflus es complementaren tant per contrast com per simbiosi estilística i enriquiren un material, compost majoritàriament pel manresà, en el qual bullen en un únic brou la lluminositat daurada del paisatge mediterrani i tot el llegat de la música negra i la formació clàssica.”

Marc Marcé, crítica “Piano-Jazz a La Plana”. 23 de novembre del 88. Regió 7.

“…ens parla amb els dits, explica històries sense lletra i exigeix la nostra complicitat.”

Miquel Pujadó, Figures i Temps (revista)

“Poques vegades la gent pregunta per la música, però a Londres i a San Francisco va haver-hi molt interès per saber qui n’era el compositor. Això vol dir que la música té la seva pròpia autonomia dins la pel·lícula.”

Ferrer-Cussó parlant de la pel·licula “Lúltima frontera” . Regió 7.

“Los mundos musicales de Camp pululan entra la tradición y la investigación, entre el ritmo tribal y obsesivo y las atmósferas etéreas e indulgentes. Lo cerebral se mezcla con lo intuitivo para crear paisajes que resultan entrañables y conocidos... el universo de Camp es inclasificable…”

Miquel Jurado, crítica concert Teatre Condal 25 de gener del 1988. El País.

“Y a Camp le sienta bien la soledad; es entonces cuando su musica, íntima, solitaria como pocas, alza el vuelo y es capaz de conquistar las cimas más altas.”

Miquel Jurado, crítica concert Teatre Condal 25 de gener de 1988. El País.

“Migdia de diumenge a Gràcia: Podríem estar a qualsevol lloc, ells toquen La Música, Podríem estar a Nova York, San Francisco, Chicago, París, Tokio, Amsterdam, Venècia… fins i tot podríem estar a Nova Delhi, però de fet passa aquí mateix a Barcelona i són Manel Camp i Santi Arisa…”

Roger Aplon, Barcelona Diary. Traduït per Víctor Batallé.

“Sa technique immense est toujours au service de ses idées où originalité rime avec simplicité. Epuré come une aquarelle de Paul Klee, lisse comme un verre de cristal, rond comme une ballon de basket entre les mains d’un Harlem Globe Trotter, le jeu de Manuel Camp est un miracle d’élégance et invention.”

Jean-Claude Queroy, Les musiques de jazz européennes de 1965 à 1992. Ecouter Voir.

“Que estiguem treballant amb tranquil·litat i amb tant profit no és gens sorprenent, perquè jo ja coneixia quin tipus de músic i de persona és en Manel Camp…és un home collonut de conèixer en la vida professional, perquè és tan bon músic com bona persona, i sobretot això últim és molt important quan ets de gira, quan la teva única família són els músics que t’acompanyen.”

Joan Manel Serrat, entrevista publicada a Regió 7

"Amb un llapis i una partitura, o amb un teclat als dits, aquest manresà ha fet de la música un periscopi amb el qual explora la vida"

Beni Gallardo, Regió 7