...s'ha submergit en les fondàries del jazz per extreure una obra cohesionada, lluminosa i radiant traduïda en les tres composicions que donen forma al seu disc Tornassol.

Pere Pons, Diari AVUI

Amb un cafè a la mà escolte el magnífic "Cançó" de Manel Camp mentre a fora plou una miqueta i l'ocell de la meua filla menuda fa botets en la gàbia, jugant amb un pal de menjar. Aprofite per acabar "El so de la vida" de Daniel Barenboim (Edicions 62). El mestre explica que un músic ha de tenir interioritzada la música, la solfa, per tal que durant la interpretació no tinga que recórrer al pensament intel·lectual. Entenc el que vol dir però em pregunte com ho pot fer això el meu admirat Camp, que ara fa sonar una versió en jazz d'Al Vent que retruny la casa. (PD. El concert que m'encantaria escoltar algun dia fora Manel Camp contra Didier Squiban. Piano amb piano)

Vicent Partal, mésVilaweb

Together, Bonet and Camp have managed to find a language of their own which in no way detracts from their very personal identities, and strikes a fine balance between the elements they bring into play. The passing of time has gradually ripened a proposal that saw the light as yet another adventure in the career of both, and has yielded a delicious fruit whose nectar which should be savoured to the very last drop.

Pere Pons. Diari AVUI

Manel Camp has a totally clear, vivid blue gaze, the small hands of the expert pianist that he undoubtedly is, and a modest that belies his brilliant record... He is one of those (few) people who, when they talk about their success, do so in the first person plural.

Helena Bordes. Diari MENORCA

...composing a suite inspired on a novel from 1905, undoubtedly the most universal novel of Catalan prose, has yielded a marvellous, albeit not unexpected, outcome.

Joan Vinyes. Revista EL POU DE LA GALLINA

Deeply lyrical, Camp is an excellent melodist-, and epic when necessary, the composer and pianist neither paraphrases nor highlights the text of Solitud, but rather extracts its essence and turns it into an autonomous discourse, expressed in his own utterly personal language.

Miquel Pujadó. Revista SERRA D'OR

...Camp and Fortuny, an effective and captivating duo. ...simplicity, respect and fruition: these three ingredients amount to pleasure guaranteed. (L'Hora del Jazz. Memorial Tete Montoliu)

Pere Pons. Diari AVUI

...a gentle, melancholy piano pregnant with feeling punctuates, with disturbing proximity, the chapters of Solitud, pursuing environments and sensations rather than pure description.

Miquel Jurado. Diari EL PAIS

...he shoulders the burden of the indolence of the classics when he is reproached for his free and improvising soul and the qualms of jazzers when they attribute to him a lyricism that comes too close to the European classics... these two worlds – and his sensitivity- have allowed him to create simply marvellous works, such as the musical invention inspired by Solitud.

Pere Pons. Revista JAÇ

...he shoulders the burden of the indolence of the classics when he is reproached for his free and improvising soul and the qualms of jazzers when they attribute to him a lyricism that comes too close to the European classics... these two worlds – and his sensitivity- have allowed him to create simply marvellous works, such as the musical invention inspired by Solitud.

Pere Pons. Revista JAÇ

...a contemporary romantic who knows how to combine, with delicacy and respect, the pulchritude of his classical training with the essence of the sounds of the earth.

Pere Pons. AVUI Cultura

...a rejuvenated Camp with a fresh and adventurous discourse... Llibert less aggressive, more contained, thanks to Camp's restraint.

Oriol Torras. Regió 7

...good musicians do not grow old

Antoni Batista. REVISTA MUSICAL CATALANA

Manel Camp and Matthew Simon in a jazz cave in the "navel" of Europe… spawning beauty that neither wears nor wrinkles with the years.

Antoni Batista. REVISTA MUSICAL CATALANA

The sensation of musical pleasure invaded me...Camp's piano and the trumpet of Matthew Simon carried me off to forgotten corners of my memory.

Antoni Batista. REVISTA MUSICAL CATALANA

"Camp and Fortuny... Together they find the halfway house between prudence and rapture which, thanks to the magic of their improvisations, leads to a veritable recital of sensations. One of those concerts whose beauty leaves the listener stunned"

Oriol Torras. Diari REGIÓ 7

"Jazz with an aftertaste of chamber music bathed in a life dedicated to musical beauty..."

Ferran Esteve. Revista GIG

“Camp ha substituït la força de les paraules per la llibertat de la improvisació. Convertint aquestes cançons en música absoluta, Manel Camp en fa una relectura farcida de pinzellades de jazz, tocs de rítmica caribenya i reflexos melòdics carregats d’una fina sensibilitat. “

Pere Pons, crítica concert a l’Espai el 24 de febrer del 2000. Avui.

“El talento desclasificado. Grandes musicos de la extraordinaria talla de Manel Camp no existen. No es un musico de rock, ni de jazz, ni de música clàsica, ni de canción-pop…..no es nada, sin embargo en sus casi 50 años su bagaje creativo es impresionante…es uno de los grandes músicos inclasificables, que oficialmente no existen, pero que marcan el pulso actual de la creatividad.”

Albert Mallofré, article revista.

“Manel Camp s’ha llançat de cap, amb el seu vestit de bus de la seva saviesa jazzística , dins les tonades de les velles cançons dels grans de la Cançó, i com que hi havia matèria, com que hi havia densitat, com que hi havia molta música, Manel Camp l’ha extreta, treballada, elaborada, transformada i finalment presentada en forma d’onze peces d’alt voltatge.”

Xavier Domenech, Regió 7.

“Manel Camp només veient aquesta pel·lícula (The Crowd), hi va intuir una relació interna amb la música. I la intuïció era certa perquè llavors ell no sabia que per a Vidor filmar una pel·lícula era crear música silenciosa, fins al punt que en controlava el ritme amb un metrònom perquè les seqüències tinguessin un tempo musical.”

Lluís Calderer. Article Música i cinema mut. El pou de la gallina.

“Mediterraneo y elegante son dos adjetivos que se han utilizado a menudo para definir el estilo creativo e interpretativo del pianista y compositor catalan.”

Ana Maria Dàvila, Revista Voice.

“…Manel Camp fluye del refinamiento, el colorido y el sabor de la tierra.”

Albert Mallofré. Crítica Jazz a dos pianos a l’Espai. La Vanguardia.

“Manel Camp i Anna Ricci van donar un veritable espectacle de bellesa que encara ara, si se’m permet la confessió, em posa la pell de gallina. No sé si l’art és això mateix, una experiència de bellesa, tan intensa com al capdavall efímera, però dijous al Palau el fibló esgarrapava entranyes que deuen tenir alguna cosa a veure amb l’ànima: l’art en tota la seva dimensió, inabastable, probablement indefinible, tanmateix tangible.”

Pilar Rahola. Comentari de Ressorgir. Avui.

“Reflexiu, diu que sent la vida amb un cert sentit de l’humor intern que el seu físic s’entossudeix a no deixar veure.”

Beni Gallardo, Regió 7.

“Viatja sense multituds en un univers envoltat de paisatges suaus i entendridors amb la voluntat aconseguida de l’íntima trobada.”

Beni Gallardo, Regió 7.

“Feliçment i irremeiablement introvertit, permeable a tot, se’ns afigura com la poesia que viu en el seu interior i que ell descriu.”

Beni Gallardo, Regió 7.

“El talent cerebral i detallista de Manel Camp i la fina visceralitat de Kitflus es complementaren tant per contrast com per simbiosi estilística i enriquiren un material, compost majoritàriament pel manresà, en el qual bullen en un únic brou la lluminositat daurada del paisatge mediterrani i tot el llegat de la música negra i la formació clàssica.”

Marc Marcé, crítica “Piano-Jazz a La Plana”. 23 de novembre del 88. Regió 7.

“…ens parla amb els dits, explica històries sense lletra i exigeix la nostra complicitat.”

Miquel Pujadó, Figures i Temps (revista)

“Poques vegades la gent pregunta per la música, però a Londres i a San Francisco va haver-hi molt interès per saber qui n’era el compositor. Això vol dir que la música té la seva pròpia autonomia dins la pel·lícula.”

Ferrer-Cussó parlant de la pel·licula “Lúltima frontera” . Regió 7.

“Los mundos musicales de Camp pululan entra la tradición y la investigación, entre el ritmo tribal y obsesivo y las atmósferas etéreas e indulgentes. Lo cerebral se mezcla con lo intuitivo para crear paisajes que resultan entrañables y conocidos... el universo de Camp es inclasificable…”

Miquel Jurado, crítica concert Teatre Condal 25 de gener del 1988. El País.

“Y a Camp le sienta bien la soledad; es entonces cuando su musica, íntima, solitaria como pocas, alza el vuelo y es capaz de conquistar las cimas más altas.”

Miquel Jurado, crítica concert Teatre Condal 25 de gener de 1988. El País.

“Migdia de diumenge a Gràcia: Podríem estar a qualsevol lloc, ells toquen La Música, Podríem estar a Nova York, San Francisco, Chicago, París, Tokio, Amsterdam, Venècia… fins i tot podríem estar a Nova Delhi, però de fet passa aquí mateix a Barcelona i són Manel Camp i Santi Arisa…”

Roger Aplon, Barcelona Diary. Traduït per Víctor Batallé.

“Sa technique immense est toujours au service de ses idées où originalité rime avec simplicité. Epuré come une aquarelle de Paul Klee, lisse comme un verre de cristal, rond comme une ballon de basket entre les mains d’un Harlem Globe Trotter, le jeu de Manuel Camp est un miracle d’élégance et invention.”

Jean-Claude Queroy, Les musiques de jazz européennes de 1965 à 1992. Ecouter Voir.

“Que estiguem treballant amb tranquil·litat i amb tant profit no és gens sorprenent, perquè jo ja coneixia quin tipus de músic i de persona és en Manel Camp…és un home collonut de conèixer en la vida professional, perquè és tan bon músic com bona persona, i sobretot això últim és molt important quan ets de gira, quan la teva única família són els músics que t’acompanyen.”

Joan Manel Serrat, entrevista publicada a Regió 7

"Amb un llapis i una partitura, o amb un teclat als dits, aquest manresà ha fet de la música un periscopi amb el qual explora la vida"

Beni Gallardo, Regió 7