CANÇÓ

CANÇÓ 150 150 Manel Camp

CANÇÓ

Montse Circuns, Antoni Parera Fons, Miquel Pujadó, Pep Picas, Celdoni Fonoll, Lloll Bertan, Jordi Camp, Lluís Ribalta, Celeste Alías, Marco Mezquida, Quico Pi de la Serra, Marcel Gros, Marina Rossell, Lídia Pujol, Matthew Simon, Horacio Fumero, Lucrecia, Miquel Gil, Factoria Mascaró, Núria Bacardit i Manel Camp.

Teatre Kursaal– Manresa
24 d’abril de 20222

Una rutina que és una vida sencera

-Va! Obrim sala!

El crit, expressat amb l’autoritat que es requereix per aquestes coses, va ressonar en un Kursaal encara buit del tot que, tanmateix, anava a omplir-se fins al capdamunt en cosa de minuts. De sobte, però, mentre alguns dels treballadors del teatre ja obrien les portes laterals, tot van ser crits i corredisses.

No hem provat el micro del Manel!
-Quin és? És el vint-i-dos?
-No!, és el deu…

El deu? Assegut a la platea era ben fàcil distingir que el piano de Manel Camp no en tenia un sinó tres de micros perfectament col·locats, mil·limètricament alineats, al llarg de la caixa. Els veies i pensaves que els havien posat una distància adequada com per a no perdre cap matís, però segurament també pensada per a impedir que el soroll mecànic de l’enginy -tot allò dels martells, les tecles, la bàscula, els amortidors i la complicada tramoia que un piano comporta- pogués distorsionar-ne el so. El deu, de seguida es va veure, no era cap d’ells sinó que es tractava d’un humil micro de mà, el que calia, però, per a poder donar les gràcies a tothom, per agrair haver-se fet presents en aquella festa d’aniversari, per a regraciar aquells grans noms de la música que es van aplegar el 24 d’abril a Manresa amb la voluntat de celebrar la relació llarguíssima i fecunda de Manel Camp amb la cançó.

Perquè allà sobre l’escenari hi havia la veu impressionant de Lídia Pujol, com sempre descalça. I la música del “Tot és gris”, “Cançó de carrer”, de la Teresa de l’Ovidi o l'”Es fa llarg esperar”, amb el record a Núria Feliu, a Ramon Muntaner o a Pau Riba. I Lucrecia i Joan Isaac. I Miquel Pujadó i Pep Picas. I Celeste Alías. I Celdoni Fonoll i Lloll Bertran sorgits d’entre la gent, així com són ells. I la Marina Rossell i un Quico Pi de la Serra que es recolzava impertèrrit amb la seua guitarra contra l’esquena del pianista, mentre Marcel Gros ens posava a tots un somriure crític a la cara. I Miquel Gil amb els seus sempre arriscats melismes. I la gent que ballava, la Factoria Mascaró, Montse Circuns. I la Núria Bacardit. I els músics de Manel Camp. L’Horacio Fumero i el Matthew Simon, que arrosseguen sempre la presència de Tete Montoliu, el Jordi Camp i el Lluís Ribalta.

Aquell micro que no havien provat, el deu, al final va fer el servei just a un Manel Camp tímid que celebrava setanta-cinc anys de vida i que tancava, tot alhora, un any sencer de concerts. Unes paraules, justes i precises van ser tot en el llenguatge de la majoria dels humans. En canvi, els tres micros alineats al llarg de la caixa, els que replegaven aquest altre llenguatge que és la música, aquests sí que van haver de treballar de valent.

Ho van tota la vesprada, però sobretot quan el mestre Antoni Parera Fons i Marco Mezquida ens van regalar unes peces inoblidables a quatre mans amb Manel Camp, cedint-se els uns als altres el piano i combinant-se, unes peces que seran difícils d’oblidar i que van omplir el teatre de matisos i de jocs sonors, de camaraderia i exquisidesa.

Quan un pianista toca, les freqüències greus li sonen a l’esquerra i les agudes a la dreta. Ells estan acostumats a això. Però en un escenari gran aquest matís es perd perquè el so arriba compacte a les oïdes dels qui estem asseguts. Amb les quatre mans, tanmateix, la forma en què es vinclen els cossos o els arcs que descriuen els braços, la gestualitat de l’intèrpret, et permeten gairebé endevinar per separat l’atac de cada freqüència, el moment en què els sons entren a aquells micròfons des d’un costat o l’altre, perquè els greus són de l’un i els aguts són de l’altre. I d’allà, mirant-los, és que van nàixer dos moments únics a guardar a la memòria. Un Parera digne, alt i seré. Un Mezquida inquiet, juganer i abocat. I unint-los un Manel Camp que seguia la rutina de cada concert -ja ho sabeu: sempre hi ha algun detall d’última hora que et fa córrer- quan aquell concert concret era tota la seua vida.

Vicent Partal
Barcelona, maig de 2022