Argumentació

Ramon Llull, el Doctor Il·luminat, figura clau de la cultura catalana i del pensament europeu de l’edat mitjana, cobra, aquest 2016, un protagonisme renovat.

Personatge controvertit i present tothora en el panorama intel·lectual, set-cents anys després de morir roman, sorneguer, tan interessant com escàpol, mentre desperta una admiració creixent entre els estudiosos i el públic en general.

Poques figures històriques han estat tan investigades com Ramon i pocs protagonistes de ficció ofereixen tantes lectures i possibles interpretacions, cadascuna més interessant i engrescadora. El risc de caure en l’anècdota fàcil i hiperbòlica és constant, perquè Llull és immens. Vida i obra es projecten molt més enllà de la realitat històrica que li va tocar viure i una ombra de set segles resulta un substrat esplèndid per a la llegenda… Però no cal: Ramon Llull no necessita afegits que el magnifiquin.

Certament, la realitat i la ficció han festejat sempre, en el perfil popular de l’encara beat, i allò que en d’altres personatges sembla fluir de manera natural, en Llull és complicat i controvertit, fins al punt que és possible que el set-cents aniversari de la seva mort coincideixi amb la seva canonització. Si, finalment, això és així, hauran calgut set segles perquè l’Església el faci sant, i és que en Llull tot és desmesurat.

PastedGraphic-2

Cortesà, cavaller, intel·lectual, novel·lista, home de ciència i, sobretot, home de Déu, s’entregà a l’apostolat amb la mateixa determinació amb què, abans, havia viscut els afers més mundans. I ens resulta difícil contenir la imaginació i no dibuixar un conversador amatent, capaç de desplegar tot un mostrari d’armes de seducció, que tan bons resultats li devien haver reportat en la seva etapa cortesana.

Així, l’Art esdevé l’art de seduir, de persuadir i de convèncer, un ofici per al qual l’autor resulta especialment dotat. Rere una ingenuïtat aparent, batega una ambició sense límits, que sacseja el discurs hermenèutic de les tres grans religions.

Llull és gran, és ambiciós i és polièdric; és fecund i intemporal. Tot i la seva filosofia d’adscripció neoplatònica en un segle en què l’aristotelisme, ja instal·lat, inspira els grans pensadors, la figura de Llull, la seva intrepidesa, parla d’un personatge modern i obert, que creu en la paraula, en el diàleg, que no dubta a escriure en català, la llengua del seu poble, per difondre els textos científics, que cerca, que escolta… Calia, en una data tan significada com la del setcentenari, una aposta agosarada i fresca, que trenqués el protocol solemne i es fes un lloc al costat dels cultes encensats… Calia, una vegada més, l’aposta de Manel Camp.

I, com no podia ser d’altra manera, el mestre de Manresa acudeix a la cita, fidel al compromís que ha mantingut sempre amb la cultura i amb el país, i que l’ha convertit en un personatge imprescindible dels esdeveniments que, com el que ara ens ocupa, nodreixen i fiten la nostra història. I, com sempre, se’ns presenta amb una proposta tan esperada com sorprenent. Ningú millor que ell per obsequiar Llull; ningú millor que Manel Camp per crear un magma fecund i virolat que reti homenatge a la multiplicitat de facetes del místic medieval.

A banda de la mestria en allò que, stricto sensu, és el seu medi natural, el teclat i la composició, Camp comparteix amb Llull l’efervescència creadora i un gran poder de seducció. A més, la seva música és eloqüent. El seu particular i especialment reeixit homenatge a l’Art lul·lià ens ho ve a demostrar.

Camp entrunyella tot un cosmos triangular, que orbita al voltant de l’etapa ternària lul·liana. El tres es redimensiona i se’ns presenta com a força creadora, com a motiu i inspiració. Tres són les grans religions monoteistes que protagonitzen l’espai vital i intel·lectual de Llull i a cadascuna el tres hi desenvolupa un rol important, des de la Trinitat cristiana fins a la relació que representa la integació i la pau per a la Torà i la càbala jueva o les tres dimensions de la religió islàmica. L’Art de la fase ternària s’estructura a partir d’uns components bàsics que són múltiples de tres i Manel Camp juga, des de la concepció de l’obra fins a la solució final, amb aquest mateix contingut. El tres es multiplica, es divideix i es torna a trobar, irreductible nombre primer, com aquell motiu de jazz que creix i passa, cobra força, s’amaga, s’intueix i torna a guaitar, sempre el mateix i sempre diferent, a mans dels intèrprets de la seva banda. Ara també, com fa sempre que es tracta d’un gran esdeveniment, Camp recorre als seus tres –tres!– alter ego, Horacio Fumero, Mathew Simon i Lluís Ribalta, titulars del Manel Camp Quartet, l’instrument que sona la música que ell imagina. La sincronia entre aquests mestres és un dels trumfos de Camp, que concep un calidoscopi perquè els seus amics en disposin i el capgirin, en projectin mil i una imatges, sense abandonar mai la rodonesa del concepte inicial, el compromís amb aquella idea que dóna sentit al conjunt. Un calidoscopi és un cilindre amb un joc de tres –tres!– miralls a l’interior.

PastedGraphic-1

Bondat, Grandesa, Eternitat, Poder, Saviesa, Voluntat, Virtut, Veritat i Glòria són els nou conceptes lul·lians escollits com a ordit on s’ha d’entrellaçar la trama dels nou temes musicals que teixirà el quartet. Nou temes. Tres tresos.

L’audàcia de glosar Llull amb jazz és, si més no, interessant. Interessant, que no imprudent… Ningú no pot qüestionar l’afecte del savi pel llenguatge ni la intemporalitat del seu tarannà, decidit i arriscat… Llull és intrèprid i és modern; és diàleg, enginy i voluntat; és força colpidora i sensibilitat extrema… com el jazz.

A partir dels termes lul·lians i dels temes musicals, Manel Camp decideix la tríada de disciplines amb què completarà l’homenatge. I enalteix Llull amb una policromia de manifestacions artístiques que configurarà una realitat dinàmica, perquè sap que per al savi allò que realment compta és el fet. Neix així un concepte nou i complex, un argument que cobra sentit en la mesura en què es manifesta. I l’art, la creació humana com a imitació de la Creació, ve a homenatjar l’Art; l’artista honora l’l·luminat. Tot cobra sentit i tot encaixa, com les rodes combinatòries de Llull, tan curioses de veure i d’un calat filosòfic tan profund.

La veu de Joan Crosas –la paraula–, la plàstica de Jaume Falconer –la imatge– i la construcció acrobàtica de Manolo Alcántara –l’acció– conformen el trio que completarà el tot únic i multivalent que Camp idea i alimenta. Novament, el tres. Tres artistes molt diferents que ningú abans ha pogut imaginar en un mateix projecte i que, quan responen a la invocació, ens demostren que sí, havien de ser ells. Cadascun des del seu vèrtex fa créixer l’argument i ens convenç: Falconer, abstracció i força, dibuixa la tela on es plasmarà el concepte, el diàleg entre els artistes i la comunicació entre l’espectacle i el públic. Joan Crosas i Manolo Alcántara, artífexs que no intèrprets, incontestables en un duo a una sola veu, hi posaran la força dramàtica, en una dinàmica que desdibuixa límits i parla, només, d’Art.

Música, acrobàcia, paraula, pensament…

En les mans de tots plegats l’Art és música, però no és un concert; és paraula, però no un recital; és acrobàcia, però no és circ… No és una representació teatral ni una lectura dramatitzada… L’Art és tot això i molt més. És un espectacle global, que sorprèn i corprèn, que penetra a través de tots els sentits, que commou i sedueix.

Com el personatge que inspira la proposta de Camp, el seu Art no en té prou amb un adjectiu que el defineixi. La pluralitat de disciplines que conflueixen en el projecte cristal·litza en un producte complex, en un tot que supera les parts que el conformen. L’Art és l’Art.

Com passa sovint amb la creació artística, ha transcendit la partitura i la idea primera del seu autor, per madurar i adquirir una entitat pròpia, singular i genuïna.

Fidels al seu segell, Manel Camp i el seu incondicional quartet creen el contínuum sobre el qual Alcántara i Crosas erigiran un joc de seducció, i ompliran l’escenari de força creativa. Música, veu i acte es reparteixen el protagonisme en un discurs a tres bandes, que embriaga els mateixos intèrprets, alimentats per una força que genera la seva mateixa creació.

La veu i l’acte; el pensament i l’obra forgen una realitat que festeja, que escolta, que diu i que fa. Alcántara, fascinat pel relat lul·lià, es veurà empès a actuar i construirà camins i ponts per on un immens, en tant que contingut Joan Crosas, desgranarà fragments de la Vida Coetània.

Un i altre es fan imprescindibles i el seu diàleg silent els menarà per un passeig d’acrobàcies fet de mirades, farcit i vestit de jazz. L’espectador se sentirà atrapat per l’argument que veurà bastir, un desig que se sent, es veu i es viu de manera tan intensa que fa que ambdós personatges es fonguin en un de sol. Tot, amb la connivència de la música que, brillant en l’apoteosi final, voldrà coincidir amb la incorporació d’una clau de volta que Alcántara ha mantingut tot el temps a la vista i que, tanmateix, només cobra sentit en les seves mans.

Amb ella arriba el mutis final, l’instant en què Manel Camp imprimeix el darrer alè a les tecles, la darrera empenta que el fa elevar-se un instant de la banqueta. En el moment en què aixeca els braços amb aquell gest tan característic seu, es fa un silenci, efímer i etern. Serà aleshores quan l’espectador, encara transportat, farà seu aquest silenci set-centenari, que l’acompanyarà més enllà dels aplaudiments i comentaris posteriors; un silenci tan eloqüent com la música, que li parlarà de la veritable magnitud de l’Art.

 

Aina Dols

Palma, gener de 2016